La Cinta escarlata

Vosaltres potser no, però jo sí sé que l’home plora d’haver perdut la comprensió materna després de la litúrgia nupcial. Immers en la solitud fosca, no pot fer-hi res que no sigui recercar el llum del far tantes vegades implorat, i tantes vegades maltractat. Per un preu corporal excessivament indigne, tenia lo camí traçat, sense parades ni imprevistos, a canvi de quasi res la mare afligida, deformada i sotmesa s’enfrontava a tot, vencia a quelcom que goses amenaçar l’home ara abatut. Desorientat en l’abisme del desemparament s’erigeix com l’amo dels rius d’aigua i de terra però, a la nit, quan els camins es buiden, no passa d’obrir lo cor al torrent desbocat de la cobdícia entre iguals. No el veieu? Llagrimós i sol canta una cançó d’amor que només les altres dones, dones de carn en venda, només elles, escolten amb atenció i indulgència. Sobre les seves pells, aquest home es confessa sense la coacció impertèrrita de la comunitat que no l’atén, que el viola repetidament, i que a la llarga l’endureix transformant-li l’aptitud per comprendre el buit lacònic que es reflecteix als ulls de la mare llogada.

Tweet

Percebo lo fil de
llum que designa lo camí, i tanmateix, sense la consciència humana d’haver
estat enlloc, com pedres alternades caòticament sobre el terra moll, los meus
passos tracen un retorn imprecís, incert i angoixat. Passat lo dol d’un cos
malalt, i convençuda del nou futur torno a atansar sensiblement lo pensament
encuriosit al descens agònic de l’aigua. És matí. La boira entela los colors
del cel reflectit mentre empantanego l’atenció al brunzit dels insectes
frívols. No sé si estic sola, envoltada de murmuris o observada per ulls
mimètics. L’aigua no sona i l’aire no refresca. Desitjo la sang que mou lo cor
més que la gràcia de veure l’infinit, i des de la meva pertorbació temporal
vaig posant-me, discretament sobre la fragilitat d’una escriptura redemptora i
alhora fatídica. No és el càstig, tampoc és l’incertesa del jo, és si més no la
ràbia d’haver viscut a la riba equivocada del riu. M’acomodo i aviat impregno
el demà de voluntats que no sé si podré complir. Que no sé si podré escriure. Esperaré el senyal de la mateixa manera que
lo cadell espera el mugró de la mare cansada, i l’esperaré encara que la
solitud impregni contundentment la fermesa d’una veu, o de mil. Perquè lo cos
ja no respon a les carícies, no es reconforta amb l’escalfor lubricant del
desig carnal. Però, en canvi, s’esfondra en front del silenci i del rebuig
íntim de la solidaritat entre germanes. Una canya partida passa indiferent per
davant meu cap al destí infinit de l’oceà. El corrent és poderós i cec.

Tweet

Un gat negre creua efusivament el carrer. Sé que elles no me veuen, i jo a elles sí. Lliures de la lligadura dels sentiments, accepten la venedissa temporal, i algunes vegades doloroses, del seu interior menys impúdic. Distingeixo precioses d’Orient, esveltes del nord, però també lascives i esperitades de Ponent. Totes elles, guerreres de la senyera de la immoralitat m’exciten en saber quan menester són per suplir la repressió quotidiana d’un ordre castrat de vertader amor entre iguals. Dignitat sotmesa als vaivens de l’huracà de classes, on el sentir, l’emoció i el sospir benestant no són prolífics als cossos aspres. No són objectes orgànics, sense preludis de felicitats, però apaivaguen el símptoma iracund, l’efervescència de l’animal i, de forma primària, mantenen matrimonis entre home i dona. La mare no és la filla i tanmateix, la filla si que és la mare. Dones sobre l’abisme, lliscant sobre la fina corda de les passions més reprimides d’aquell que va voler posar ordre al desordre, que va voler posar nom i cognoms al temps d’abans, d’ara i de després.[@more@]

Tweet

Un gat negre creua efusivament el carrer. Sé que elles no me veuen, i jo a elles sí. Lliures de la lligadura dels sentiments, accepten la venedissa temporal, i algunes vegades doloroses, del seu interior menys impúdic. Distingeixo precioses d’Orient, esveltes del nord, però també lascives i esperitades de Ponent. Totes elles, guerreres de la senyera de la immoralitat m’exciten en saber quan menester són per suplir la repressió quotidiana d’un ordre castrat de vertader amor entre iguals. Dignitat sotmesa als vaivens de l’huracà de classes, on el sentir, l’emoció i el sospir benestant no són prolífics als cossos aspres. No són objectes orgànics, sense preludis de felicitats, però apaivaguen el símptoma iracund, l’efervescència de l’animal i, de forma primària, mantenen matrimonis entre home i dona. La mare no és la filla i tanmateix, la filla si que és la mare. Dones sobre l’abisme, lliscant sobre la fina corda de les passions més reprimides d’aquell que va voler posar ordre al desordre, que va voler posar nom i cognoms al temps d’abans, d’ara i de després.[@more@]

Tweet

I quan aquell mamífer percep en la foscor l’alè fugisser d’una òliba, escolto lo meu cor bategar. La indiscreció d’un moment, curt i finit, extreu del nostre interior cop rítmics, escalfats i posseïdors absoluts del temps d’una vida sempre il·lusionada. Afilades pupil·les de felí, sempre sondejant l’espai en cerca d’altres mirades aquestes però, confiades i gairebé pòstumes. L’ocell invisible arranca lo vol agafant-se a l’aire omnipresent, i ara gèlid. La sang raja, poc. De dalt cap a baix, les ales de la immensitat no poden elevar al depredador ombrívol. I la fugida cap al cel de la nit s’extingeix abans que els batecs encara amb força per sublimar el viatge al no res. La sang encara raja, poc. I l’escalfor es trasllada d’un cos endurit a un altre cos, viu.[@more@]

Tweet

I m’excito d’entrar a la taverna, dispensari de vi i bones viandes, somriure’m del borratxo esvalotat, i de demanar a la robusta mestressa que fa l’ullet al capità del regiment d’arquers una gerra de bon vi negre de la Terra Alta. El lloc està de gom a gom, uns, juguen a naips, uns altres, beuen i escridàssen les seves alegries, excessivament, fermentades. L’espès fum dificulta la visió, però per l’aixafada, me n’adono que el terra és, si més no, un viscós xoll de licors i escombraries. Llavors, gairebé anant a les palpetes, m’apropio d’un seient, i contaminada per la joia general, paladejo gustosament el temperat brebatge.

Al sortir, m’enrojolo de sotjar a les putes. Provocatives súcubes invitant als vianants a gaudir dels seus encants carnals. Dolces guardianes dels plaers reprimits, no tenen vergonya, ni prejudici; són lliures i boniques.

Un gat negre creua efusivament el carrer.

[@more@]

Tweet

I vull caminar pels carrers suorosos d’orina i d’aigua bruta que, des de les cases empedrades, les minyones aboquen sense miraments.

I desitjo fregar el peix lligat a la porxada, condemnat a assecar-se al sol i a servir de bressol a les inquietes mosques.

I m’alegro de trepitjar el cagalló del ruc impassible, i de tenir els cabells plomats per l’aviram que els pagesos transporten amunt i avall.

I celebro de respectar al gras mossèn quan m’ofereix la ma per besar-li-la en signe de devoció, i d’apartar-me, prudentment, al pas dels genets de la guarda, i de la carreta olorosa que porta el peix fresc.

Un tenca cau i es desbudella sobre el terra.

[@more@]

Tweet

Moriscos i jueus, cristians, germànics i castellans, genovesos també, procuren restar mancances a canvi de llurs abundàncies. Simbiòtica família de mortals, tossuts i resistents d’estar sempre pendents de l’oratge. Si no plou, la sequera podria malmetre la collita i, en canvi, si les pluges són abundants, l’aigua inundarà horts i sembrats. Tot això, sense contar amb les pedregades, els incendis i les gelades. I si, malgrat les desgràcies, s’aconsegueix omplir graners i bótes de vi, llavors, queda el braç aristocràtic, que, per llei humana, s’apropiarà del seu copiós bocí. És la lluita constant contra, per una banda, els designis del Olimp, i per l’altra, contra la mateixa societat que els acull. Però la visita al moll és inevitable, és l’activitat vital i necessària, una relació diària, funcional; un acte humà afable i personal, on la cortesia prima sobre la cobdícia. Un intercanvi material que no pretén l’enriquiment, si més no, implica l’assegurança d’una mínima supervivència. Ja en tenen prou amb els capricis del Temps, amb les plagues sense guariment, i els pagaments forçats. Taxes injustes que aquells ulls de vint anys envellits per l’esforç bescanvien per una protecció contra no se sap ben bé què. Així, a més del conreu, del bestiar, i de l’hematofàgia dels recursos de l’entorn, el vilà ha de mantenir l’exèrcit que vetlla per la salvació eterna de la seva ànima pecadora, també la tropa que lluita contra les ànsies terrenals del poder individual, i la caterva de magnats que, ostentant luxúria i vanitat, pretenen ser ambaixadors de Déu nostre Senyor sobre la Terra.

[@more@]

Tweet

Sala d’exposicions, plena de matèria que no respira, ni pensa, ni tampoc imagina, les vores del Riu bullen d’activitat. La gent, que va i ve, i les veles, Riu amunt i Riu avall. El moll de fusta és reblert de mercaderies; arròs, blat i gerres d’oli; sacs de garrofes i tonells d’arengades; bótes de vi negre; cabassos de figues, de cebes i faves, barcelles de sorra marina, i marbre d’Ulldecona. Des d’aquí, i un cop pagat el barcatge, partirà el safrà cap a Vilafranca, Cervera, Tàrrega i Balaguer, pomes, peres i mel cap a Barcelona, ametlles i avellanes a València i Cullera. Acudiran els ramats del Montseny i Collsacabra, i les olives, i el peix de la Mar Mediterrània, i els carros plens de cànem i ordi. No hi ha dubte, n’estic convençuda; si existeix un centre, el moll esdevé el centre de l’Univers. Cada dia.

[@more@]

Tweet

Sento com la pell s’estira, poc a poc embolcallant la suavitat d’una ma tremolosa. En un sentit o en altre, la saba tèbia acaricia els meus anhels de jove feréstega reforçats per un reconfortant vent de dalt. Un calor ensucrat s’atansa de dins cap enfora sense que hi hagi llum ni brasa que no siguin les ganes de viure a prop del cordó umbilical que uneix terra i mar. Perdo la perspectiva convencional del estar, alhora que el tuf càlid del cos envaeix l’atmosfera més propera. Ja no sento més que el vaivé del meu aire que s’accelera amb gratitud fidel fins que la frescor de l’aigua explosiona la rigidesa d’uns membres massa joves per estar cansats. Cansada estic d’haver tocat per un fugaç instant la font d’on raja la vida del Riu.

[@more@]

Tweet