Moriscos i jueus, cristians, germànics i castellans, genovesos també, procuren restar mancances a canvi de llurs abundàncies. Simbiòtica família de mortals, tossuts i resistents d’estar sempre pendents de l’oratge. Si no plou, la sequera podria malmetre la collita i, en canvi, si les pluges són abundants, l’aigua inundarà horts i sembrats. Tot això, sense contar amb les pedregades, els incendis i les gelades. I si, malgrat les desgràcies, s’aconsegueix omplir graners i bótes de vi, llavors, queda el braç aristocràtic, que, per llei humana, s’apropiarà del seu copiós bocí. És la lluita constant contra, per una banda, els designis del Olimp, i per l’altra, contra la mateixa societat que els acull. Però la visita al moll és inevitable, és l’activitat vital i necessària, una relació diària, funcional; un acte humà afable i personal, on la cortesia prima sobre la cobdícia. Un intercanvi material que no pretén l’enriquiment, si més no, implica l’assegurança d’una mínima supervivència. Ja en tenen prou amb els capricis del Temps, amb les plagues sense guariment, i els pagaments forçats. Taxes injustes que aquells ulls de vint anys envellits per l’esforç bescanvien per una protecció contra no se sap ben bé què. Així, a més del conreu, del bestiar, i de l’hematofàgia dels recursos de l’entorn, el vilà ha de mantenir l’exèrcit que vetlla per la salvació eterna de la seva ànima pecadora, també la tropa que lluita contra les ànsies terrenals del poder individual, i la caterva de magnats que, ostentant luxúria i vanitat, pretenen ser ambaixadors de Déu nostre Senyor sobre la Terra.
[@more@]
