La nit 9

I quan aquell mamífer percep en la foscor l’alè fugisser d’una òliba, escolto lo meu cor bategar. La indiscreció d’un moment, curt i finit, extreu del nostre interior cop rítmics, escalfats i posseïdors absoluts del temps d’una vida sempre il·lusionada. Afilades pupil·les de felí, sempre sondejant l’espai en cerca d’altres mirades aquestes però, confiades i gairebé pòstumes. L’ocell invisible arranca lo vol agafant-se a l’aire omnipresent, i ara gèlid. La sang raja, poc. De dalt cap a baix, les ales de la immensitat no poden elevar al depredador ombrívol. I la fugida cap al cel de la nit s’extingeix abans que els batecs encara amb força per sublimar el viatge al no res. La sang encara raja, poc. I l’escalfor es trasllada d’un cos endurit a un altre cos, viu.[@more@]

Tweet