Un gat negre creua efusivament el carrer. Sé que elles no me veuen, i jo a elles sí. Lliures de la lligadura dels sentiments, accepten la venedissa temporal, i algunes vegades doloroses, del seu interior menys impúdic. Distingeixo precioses d’Orient, esveltes del nord, però també lascives i esperitades de Ponent. Totes elles, guerreres de la senyera de la immoralitat m’exciten en saber quan menester són per suplir la repressió quotidiana d’un ordre castrat de vertader amor entre iguals. Dignitat sotmesa als vaivens de l’huracà de classes, on el sentir, l’emoció i el sospir benestant no són prolífics als cossos aspres. No són objectes orgànics, sense preludis de felicitats, però apaivaguen el símptoma iracund, l’efervescència de l’animal i, de forma primària, mantenen matrimonis entre home i dona. La mare no és la filla i tanmateix, la filla si que és la mare. Dones sobre l’abisme, lliscant sobre la fina corda de les passions més reprimides d’aquell que va voler posar ordre al desordre, que va voler posar nom i cognoms al temps d’abans, d’ara i de després.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta