la nit 11

Percebo lo fil de
llum que designa lo camí, i tanmateix, sense la consciència humana d’haver
estat enlloc, com pedres alternades caòticament sobre el terra moll, los meus
passos tracen un retorn imprecís, incert i angoixat. Passat lo dol d’un cos
malalt, i convençuda del nou futur torno a atansar sensiblement lo pensament
encuriosit al descens agònic de l’aigua. És matí. La boira entela los colors
del cel reflectit mentre empantanego l’atenció al brunzit dels insectes
frívols. No sé si estic sola, envoltada de murmuris o observada per ulls
mimètics. L’aigua no sona i l’aire no refresca. Desitjo la sang que mou lo cor
més que la gràcia de veure l’infinit, i des de la meva pertorbació temporal
vaig posant-me, discretament sobre la fragilitat d’una escriptura redemptora i
alhora fatídica. No és el càstig, tampoc és l’incertesa del jo, és si més no la
ràbia d’haver viscut a la riba equivocada del riu. M’acomodo i aviat impregno
el demà de voluntats que no sé si podré complir. Que no sé si podré escriure. Esperaré el senyal de la mateixa manera que
lo cadell espera el mugró de la mare cansada, i l’esperaré encara que la
solitud impregni contundentment la fermesa d’una veu, o de mil. Perquè lo cos
ja no respon a les carícies, no es reconforta amb l’escalfor lubricant del
desig carnal. Però, en canvi, s’esfondra en front del silenci i del rebuig
íntim de la solidaritat entre germanes. Una canya partida passa indiferent per
davant meu cap al destí infinit de l’oceà. El corrent és poderós i cec.

Tweet