La nit 12

Vosaltres potser no, però jo sí sé que l’home plora d’haver perdut la comprensió materna després de la litúrgia nupcial. Immers en la solitud fosca, no pot fer-hi res que no sigui recercar el llum del far tantes vegades implorat, i tantes vegades maltractat. Per un preu corporal excessivament indigne, tenia lo camí traçat, sense parades ni imprevistos, a canvi de quasi res la mare afligida, deformada i sotmesa s’enfrontava a tot, vencia a quelcom que goses amenaçar l’home ara abatut. Desorientat en l’abisme del desemparament s’erigeix com l’amo dels rius d’aigua i de terra però, a la nit, quan els camins es buiden, no passa d’obrir lo cor al torrent desbocat de la cobdícia entre iguals. No el veieu? Llagrimós i sol canta una cançó d’amor que només les altres dones, dones de carn en venda, només elles, escolten amb atenció i indulgència. Sobre les seves pells, aquest home es confessa sense la coacció impertèrrita de la comunitat que no l’atén, que el viola repetidament, i que a la llarga l’endureix transformant-li l’aptitud per comprendre el buit lacònic que es reflecteix als ulls de la mare llogada.

Tweet