Arxiu de l'autor: sinta

Vosaltres potser no, però jo sí sé que l’home plora d’haver perdut la comprensió materna després de la litúrgia nupcial. Immers en la solitud fosca, no pot fer-hi res que no sigui recercar el llum del far tantes vegades implorat, … Continua llegint →

Percebo lo fil de llum que designa lo camí, i tanmateix, sense la consciència humana d’haver estat enlloc, com pedres alternades caòticament sobre el terra moll, los meus passos tracen un retorn imprecís, incert i angoixat. Passat lo dol d’un … Continua llegint →

Un gat negre creua efusivament el carrer. Sé que elles no me veuen, i jo a elles sí. Lliures de la lligadura dels sentiments, accepten la venedissa temporal, i algunes vegades doloroses, del seu interior menys impúdic. Distingeixo precioses d’Orient, … Continua llegint →

Un gat negre creua efusivament el carrer. Sé que elles no me veuen, i jo a elles sí. Lliures de la lligadura dels sentiments, accepten la venedissa temporal, i algunes vegades doloroses, del seu interior menys impúdic. Distingeixo precioses d’Orient, … Continua llegint →

I quan aquell mamífer percep en la foscor l’alè fugisser d’una òliba, escolto lo meu cor bategar. La indiscreció d’un moment, curt i finit, extreu del nostre interior cop rítmics, escalfats i posseïdors absoluts del temps d’una vida sempre il·lusionada. … Continua llegint →

Gaudeixo que la pagesa m’aturi i pretengui vendre’m a bell ull les últimes olives, i que el descarat i brut nen, em demani uns sous. I m’excito d’entrar a la taverna, dispensari de vi i bones viandes, somriure’m del borratxo … Continua llegint →

He deixat enrere el segle XX. He abandonat el meu passat. I riberejo. I vull caminar pels carrers suorosos d’orina i d’aigua bruta que, des de les cases empedrades, les minyones aboquen sense miraments. I desitjo fregar el peix lligat … Continua llegint →

Moriscos i jueus, cristians, germànics i castellans, genovesos també, procuren restar mancances a canvi de llurs abundàncies. Simbiòtica família de mortals, tossuts i resistents d’estar sempre pendents de l’oratge. Si no plou, la sequera podria malmetre la collita i, en … Continua llegint →

Sala d’exposicions, plena de matèria que no respira, ni pensa, ni tampoc imagina, les vores del Riu bullen d’activitat. La gent, que va i ve, i les veles, Riu amunt i Riu avall. El moll de fusta és reblert de … Continua llegint →

Sento com la pell s’estira, poc a poc embolcallant la suavitat d’una ma tremolosa. En un sentit o en altre, la saba tèbia acaricia els meus anhels de jove feréstega reforçats per un reconfortant vent de dalt. Un calor ensucrat … Continua llegint →